LA TASSA DE ZEN: BUIDAR-SE I ESCOLTAR EL SILENCI
Nan-in, un mestre japonès que va viure a l'era Meiji (1868-1912), va rebre un professor universitari que va venir a preguntar-li sobre les ensenyances del Zen.
Nan-in li va servir, com sempre amb les visites, una tassa de te. Va vessar el líquid poc a poc sota l'atenta mirada del professor. La tassa es va omplir, però el monjo va seguir vessant.
El professor va contemplar el te que s'escampava fins que ja no va poder contenir-se i va dir:
Mestre, la tassa està completament plena. No hi cap ni una gota més!
Al igual que aquesta tassa - va respondre Nan-in sense apartar la mirada del professor -, vostè està ple de les seves pròpies opinions, idees i especulacions. Com puc mostrar-li el que és el Zen llevat que primer buidi la seva tassa?
*****
Shunryu Suzuki (1904-1971) comença el seu llibre "Mente Zen, mente de principiante" amb una de les veritats més reveladores per a tothom qui s'inicia en el camí del Zen. Un ensenyament que travessa fronteres per arribar a l'essència pròpia del budisme Zen. Roshi Suzuki va dir: "En la ment del principiant hi ha moltes possibilitats; però en la de l'expert, hi ha poques."
Fins aquí, la meva introducció per al Koan que he exposat a l'inici. I ara, la meva reflexió per a aquells que decideixin endinsar-se i venir a viure l'experiència de la cerimònia del te a Siente.
Vivim en una societat plena de conceptes.
Una societat que, a mesura que ha après, a tot ensenyament li ha afegit l'adjectiu de ciència.
Ciències polítiques, ciències mediambientals, ciències, ciències, ciències... Hi ha una constant necessitat d'embellir el saber amb substantius que cridin a un possible academicisme. Un academicisme que ens permet i ens dóna l'excusa perfecta per dir: "Estic estudiant...", "He cursat...", "M'he matriculat...". Una necessitat d'acumulació de coneixement.
Quin mal li hem fet a aquella dita popular de "el saber no ocupa espai"!.
Som esclaus del nostre afany d'acumular títols? Estem predestinats a perseguir sempre el lloc número u en saber més? Sortirem algun dia a escoltar pel simple fet de viure? Acalmarem el soroll de la nostra ment per, no omplir-la, sinó simplement silenciar-la?
Crec que el simple fet d'aprendre i, sobretot, conèixer i viure, ja és suficient.
Estem rodejats de cursos, diplomatures, tallers, etc. Ens empapem de dades i sovint perdem l'essència i l'origen de la motivació que ens porta a realitzar un aprenentatge.
Comencem les coses pensant en el final, i és trist iniciar alguna cosa focalitzant la ment en el que en trauem. I en el transcurs d'aquest temps, pensant en el final, ens oblidem del camí.
I a això només hi podem posar remei aturant en sec la nostra forma de viure sorollosament.
Aturar-se i escoltar.
Thich Nhat Hanh (1926-), monjo budista vietnamita, al seu llibre "Silenci", ens regala una bona reflexió:
"El silenci interior és essencial per poder sentir la crida de la bellesa i respondre-hi. Si a l'interior nostre no hi ha silenci, si la nostra ment, el nostre cos, estan plens de soroll, no sentirem la crida de la bellesa".
A la cerimònia del te sempre faig una petita introducció, molt a contracor, però necessària, on simplement exposo el mínim comporament necessari per poder realitzar amb harmonia aquesta experiència, i principalment faig èmfasi, precisament, en respectar el silenci.
No parlo del silenci absolut, ja que enmig del pàram més recòndit del planeta, segurament, no hi ha silenci absolut. Però diria fins i tot que tampoc hi ha "soroll".
A la cerimònia faig referència al silenci que es produeix en la ment que viu el moment present. La ment que no es pregunta per què faig aquest gest, a quina temperatura està l'aigua o quin te estic servint.
Venir a la cerimònia del te és venir a despullar-se i desprendre's de tot allò que ens fa bullir la ment. Escoltar aquest silenci que es produeix quan, passi el que passi al nostre voltant, ens centrem en la nostra respiració i, per això, ens centrem en l'aquí i ara, sense judicis ni preguntes sobre el que està passant.
I això només succeirà si la nostra actitud és la de buidar-nos per omplir-nos.
I quan un es buida, el silenci ve per si sol.
Els que practiquem el budisme zen, tenim una sola via a seguir. Un camí senzill, el Zazen.
Zen assegut. La meditació asseguda. És així de simple.
El zazen es basa a mantenir cos i ment connectats en el silenci.
Una estreta connexió gràcies a la respiració, una respiració que ens permet estar presents i acallar la ment per simplement romandre asseguts.
En el tractat "Zazen" de Katsuki Sekida (1893-1987), aquesta pràctica es defineix de la següent manera:
"En aquest estat es troba detinguda l'activitat de la consciència i deixem de percebre el temps, l'espai i la causalitat. [...] En aquella situació extrema en què ja ho hem negat tot, sense haver deixat res per negar, arribem a un estat on regna el silenci i la calma absoluts".
Doncs aquest mateix estat és possible assolir-lo en la nostra vida quotidiana, ja que des del mindfulness que practiquem, tot el que fem en el nostre dia a dia ho fem amb consciència plena.
El meu mestre Lluís Nansen Salas (1965) i mestre del Dojo Zen Kannon de Barcelona, al seu llibre "Mindfulness Zen, La consciència de l'ara", ens aprofundeix en aquest concepte amb les següents paraules:
"[...] l'atenció plena la podem practicar també en qualsevol activitat i, sens dubte, també pot haver-hi concentració i visió caudal en qualsevol activitat. Podem, llavors, parlar de meditació en qualsevol activitat. [...] quan parlem de meditació ens referim a un temps dedicat exclusivament a la introspecció".
Així doncs, activitats com la cerimònia del te poden ser un bon trampolí o punt de partida per a una millor connexió amb la vida i amb el "simplement ser".
La cerimònia ens permet viure a través de l'observació pura sense judicis el fet de fer un te. Seguint amb plena consciència la respiració i els moviments del mestre de cerimònia.
El soroll de l'aigua escalfant-se, del so del licor vessant-se a la gerra, del calor que es transmet del bol a les mans, del gust i l'aroma que inunden els nostres sentits, i sobretot de la paciència cultivada a través de l'espera necessària perquè el te estigui preparat.
Però una de les coses més primordials que relaciono amb la cerimònia del te i el zazen és que sempre serà més efectiva en companyia.
El zazen, com a pràctica, demana un hàbit diari, però sobretot demana fer-ho en companyia, al dojo.
No cal que sigui cada dia, ja que les nostres vides difícilment ho permeten.
Però la diferència entre el samadhi aconseguit al dojo, amb companys que practiquen al mateix lloc i temps el zazen, és molt més profund que el que aconseguirem al nostre zazen diari (essencialment igual de necessari).
I de la mateixa manera que el zazen en companyia pren més presència en el nostre despertar, la cerimònia en companyia sempre serà més reveladora.
No per compartir l'experiència, que no és més que un simple record conjunt, sinó per les sinergies i relacions que s'estableixen en el col·lectiu.
Per acabar, voldria fer una aclaració perquè tothom que s'animi a viure l'experiència de la cerimònia del te vingui sense por ni sentiment d'inferioritat autoimposat pel que fa al coneixement del món del Zen, ja que no demanem nocions inicials al respecte.
És una activitat lliure de dogmatisme i només volem compartir-la.
El simple fet de respirar ja és suficient per viure-la. I podeu venir en grup o sols o soles i compartir-la amb gent per conèixer.
*****
Si t'interessa la filosofia zen, et recomanem que t'acostis a un dojo per iniciar-te en aquest món: Nosaltres coneixem i et recomanem venir al Dojo Zen Kannon www.zenkannon.org.