LA TASSA DE ZEN: DEIXAR ANAR L'ÀNCORA I ALLIBERAR-SE. EL DESAFERRAMENT.

Segur que moltes vegades has experimentat aquesta sensació de poder sobre un mateix en prendre perspectiva de les coses i adonar-te que o són més petites del que semblaven o, al contrari, que t'havies aferrat a alguna cosa totalment prescindible.

I és en aquest mateix instant quan te n'adones que tot, absolutament tot, és relatiu i que en la seva majoria és com el fum carregat en una sala tancada, que en obrir finestres i portes, es dissipa i la vista s'aclareix.

"Tanzan i Ekido recorrien certa vegada un camí enfangat. Encara caia una forta pluja.

En doblegar un revolt, es van trobar amb una bonica noia que vestia kimono i faixa de seda, incapaç de creuar el camí amb un turmell inflamat.

Vinga, noia - li va dir Tanzan de seguida i, prenent-la en braços, la va portar per damunt del fang.

Ekido no va tornar a parlar fins a la nit, quan van arribar al temple que els allotjaria. Llavors ja no es va poder contenir.
Nosaltres, els monjos, no ens acostem a les dones - li va dir a Tanzan -, sobretot a les que són joves i encantadores. És perillós. Per què ho has fet?

Vaig deixar la noia allà, al final del camí - va respondre Tanzan - ¿És que tu encara la portes a coll?"

Quant ens costa dessaferar-nos, deixar anar pes, despendre'ns ("soltar lastre" com diuen en castellà).
Anem per la vida amb una motxilla plena de records passats, somnis futurs, preocupacions grans i petits dilemes.

Viatgem d'un lloc a un altre aguantant xàfecs i allà on arribem, carreguem amb problemes i més problemes. Donem voltes a tot i quan hauríem d'estar en consonància amb el que fem, seguim aguantant el pes de tot el que ens angoixa.

I el que més ens costa és deixar anar allò que hem perdut. Ja siguin objectes físics o immaterials.

Quan perdem, ens resulta encara més difícil deixar anar. Desprendre'ns. Sense deixar anar, ens enfonsarem més i més en les profunditats, o no alçarem el vol i ens mantindrem a terra. Ens perdem entre l'abrumador remolí en que vivim dia a dia.
Només amb deixar anar aquella pedra que pesa tant i tant i tant ens obsessiona, reflotem.

I de sobte, aire.



Tenir, adquirir, aconseguir... acumular.
Al llarg de la nostra existència acumulem infinitat de coses, i la majoria queden dipositades en l'oblit fins que un dia es perden entre pols.

Hi ha un passatge preciós i revelador que vaig llegir en un dels ensenyaments del mestre Eihen Dogen (1200-1253) del text "Keisei Sanshoku, Shobogenso".
Ens situa en l'aprenentatge d'un monjo anomenat Xiangyan, i a la pregunta (koan) que el seu mestre Guishan Lingyou li proposa:

"Ets molt intel·ligent i instruït. Respon, sense consultar els teus tractats d'erudició: Què eres abans que neixessin els teus pares?"

El mestre li proposa aquesta pregunta perquè el noi li reconeix que coneix el camí del zen perquè ha llegit innombrables llibres i textos que en parlen i dels que disposa a la seva erudita biblioteca:

"Xiangyan ho va intentar una vegada i una altra, però no va poder trobar la resposta. Oblidant el seu propi cos i la seva pròpia ment, es va lliurar a la recerca de la resposta. Tot i que va consultar els molts llibres que havia acumulat durant anys, no li va servir de res. Va abandonar tots els llibres i es va dir: un pastís de ronyó pintat en un quadre no sacia la fam. Ja no tractaré més de comprendre la via del Buda en els llibres. A partir d'ara seré només un monjo cuiner."

Aquest fragment no significa que haguem de cremar totes les nostres possessions, ni molt menys. Ni que haguem d'abandonar a la intempèrie tot el que tenim. Però sí que posa de manifest la importància desmesurada que donem a certes coses que no tenen més que una funció, i no és la de lliurar-nos-en, ja que la lliberació és precisament desposseir-se d'aquests objectes.



I ara presento la gran paraula: Alliberació.

El mestre tibetà Gueshe Kelsang Gyatso (1931-), en "Introducció al budisme", ens la defineix:

"...és l'estat de pau interior permanent que s'aconsegueix en abandonar completament les pertorbacions mentals. Quan [...] la nostra ment s'allibera completament dels enganys [...] es transforma en lliberació o nirvana. A partir d'aquest moment estarem lliures del samsara i dels seus patiments."

Si ho portem al nostre territori més mundà, sense voler entrar massa en conceptes budistes, el que aconseguim en deixar anar totes les nostres preocupacions és una veritable pau que ens inunda i ens allibera.

Segurament alguna vegada has experimentat aquesta sensació de poder sobre un/a mateix/a en prendre perspectiva de les coses i adonar-te que o són més petites del que semblaven o, al contrari, que t'havies aferrat a alguna cosa totalment prescindible.

I és en aquest mateix instant quan t'adones que tot, absolutament tot, és relatiu i que en la seva majoria és com la fumera carregada en una sala tancada, que en obrir finestres i portes, s'esvaeix i la vista s'aclareix.



Patim moltes vegades perquè ens obliguem a patir. I quan realment entenem què és el patiment, moltes de les coses viscudes i posseïdes s'encongeixen i perden valor. Que bonic és conèixer la gent amb qui compartim experiències que ens han marcat! Ens fan entendre que no estem sols.

Però per alliberar-nos, fan falta dues accions importants: Renúncia i acceptació.

Des del moment en què naixem fins al nostre final, hi ha una renúncia inherent que ens acompanya al llarg de la nostra vida, i la nostra actitud cap a ella és d'absolut rebuig i trauma.

En el mateix llibre ja citat, el mestre Gueshe Kelsang Gyatso ens exposa:

"...hem d'erradicar l'aferrament propi del nostre continu mental. Per aconseguir-ho, hem de formar-nos en la saviesa superior, que depèn de l'entrenament en la concentració superior, que al seu torn depèn de la pràctica de la disciplina moral superior."



Vivim en una constant renúncia vital: en néixer ens desprenem del si d'una mare; en la vellesa la vitalitat i l'energia ens fallen, se'ns escapen; les malalties que patim al llarg dels anys ens consumeixen i esgoten la nostra salut; i la mort en si mateixa és la renúncia final.

Sense saber-ho, ens passem el temps coneixent què és renunciar, però ho fem tan naturalment que no ens aturem a acceptar-ho, a ser totalment conscients del que és la pèrdua i el que comporta, i a acceptar que res és permanent i que tot té un final.

Si ens aferrem a la idea que tot el que ens envolta i està al nostre abast i  sempre estarà allà, estem predestinats a un final dramàtic.

Si, en canvi, la nostra actitud i predisposició és gaudir i entendre que tot té un principi i un final, el dolor a la pèrdua i posterior desaferrament serà més pacífic. Fins i tot, m'atreveixo a afirmar, positiu.

Hauria de ser el nostre mantra: gaudeix de les coses tal com són ara. Mai seran millors que en aquest precís moment. No esperis.



Sé perfectament que no és fàcil tenir una visió de la vida amb aquesta perspectiva quan el món que ens envolta està carregat de milers i milers d'estímuls i recordatoris sobre "el que no tens" i "el que desitges", ja que "internet" ho sap tot sobre nosaltres, no és així?

El mestre Dogen va dir una vegada: "Encara que tot tingui la naturalesa de Buda, estimem les flors i no fem cas de les males herbes". (Extracte de "Ment Zen, ment principiant"; Shunryu Suzuki (1904-1971)).

Si en tot hi ha la naturalesa de Buda significa que tant en la bellesa de les flors està aquesta naturalesa, com ho està també en les males herbes, i la pròpia naturalesa de Buda és l'aferrament i el desaferrament. És entendre i gaudir del just i necessari de qualsevol fenomen sense que ens consumeixi l'aferrament.



En el llibre "Silenci" de Thich Nhat Hanh (1926-), ens comenta aquest tema:

"Com qualsevol altra cosa al món, els pensaments són impermanents. Si no t'hi aferres, sorgiran, es quedaran uns moments i després desapareixeran. Aferrar-te als pensaments i acollir desitjos per coses com la riquesa, la fama o els plaers et produirà desitjos i aferrament que et portaran per camins perillosos [...] Advertir els pensaments i els desitjos, deixant-los venir i anar-se'n, et dóna l'espai per alimentar-te per dins i connectar amb les teves aspiracions més profundes."

Tot aquest camí és senzill de realitzar i arribar, però no és fàcil d'aconseguir. Tenim una de les eines perfectes per poder treballar aquests pensaments i desitjos: el Zazen.

Asseure's a meditar i, a través del flux i ritme de la nostra respiració, entrenar aquesta quietud que ens permet deixar que el pensament vingui, passi per davant i se'n vagi. Tal com ho faria una fulla que cau al riu i passa davant nostre i s'escapa, riu avall, de la nostra vista.

I aquesta és la senzilla gran pràctica que ens va proposar Buda i ens han proposat tots els mestres, i que he comentat en paràgrafs anteriors amb els textos del mestre Gyatso.



Per aconseguir-ho, no obstant això, cal ser conscient i acceptar primer nostra situació actual. Com estem i on vivim.

No hem de caure en falses i extremes solucions com la pobresa extrema (per decisió pròpia), ja que hi ha necessitats biològiques a cobrir, i el patiment que viurem no ens portarà la pau que cercàvem en desposseir-nos de tot; o el canvi constant de vida o entorn, ja que no és més que un desaferrament que en realitat està lligat a un desig de cerca d'alguna cosa que ens satisfaci, la qual cosa comporta una inevitable insatisfacció perpetua.



El meu mestre Lluís Nansen Salas (1965-), mestre del Dojo Zen Kannon de Barcelona, en el seu llibre "Mindfulness Zen" ens exposa:

"Acceptar significa acceptar-ho tot igual, acceptar les nostres circumstàncies actuals, la nostra salut, els nostres sentiments i emocions, sense intenció de canviar-ho." I aquí entrem en terreny pantanós, ja que vivim en temps (sobretot a l'occident) on els nostres majors patiments, dubtes i pors estan en els nostres pensaments i emocions. En les nostres relacions amb els altres. No hem de sentir? Hem de renunciar a les nostres emocions i sentiments? Hem de evitar socialitzar-nos per no aferrar-nos a les persones?

Nansen Salas prossegueix:

"No hem de confondre (l'acceptació) amb la resignació. No significa que renunciem a canviar les condicions del nostre entorn, estem parlant d'una actitud."



Com a éssers humans hem de sentir.

És important que sentim i ens impregnem de les emocions, però no significa aferrar-nos-hi i que ens aclaparin i consumeixin.

Hem de tenir la consciència preparada per saber fins a quin punt hem de sentir, observar i deixar anar.

Només d'aquesta manera serem capaços de mantenir a ratlla els sentiments que posteriorment puguin arrelar tan profundament en la nostra ment, que aclaparen el nostre dia a dia i no ens deixen estar presents i gaudir.

En aquest moment sempre penso en la pel·lícula de Christofer Nolan de 2010, "Orígen".



El mestre Lluís Nansen Salas finalitza l'exposició sobre l'acceptació amb el següent paràgraf:

"Un cop hem acceptat en el present el nostre estat de salut, estat d'ànim, emocions i qualsevol situació imprevista, estem preparats per donar el millor de nosaltres en l'acció. [...] Deixar anar és no seguir els pensaments, no adherir-se, no identificar-se [...] però és important que aquest deixar anar sigui sense intenció, perquè si hi ha intenció, llavors, es tracta de renúncia."

Vull finalitzar l'article deixant ben clar que viure sense aferrar-se no significa en cap cas viure sense objectius ni somnis.

No hem d'estar esperant que arribi "el moment" però podem fer el nostre camí cap a un possible somni o objectiu. Senzillament aquests no han de ser el nostre motiu d'existència exclusiu.

Voler alguna cosa a la vida i no aconseguir-la no hauria de suposar un fracàs sinó una forma d'acceptar i entendre que no hem de dependre d'un futur incert i així poder viure el present sense una motxilla que ens ofegui per no voler deixar anar tot allò que no ens ajuda a caminar més forts, lliures i en pau amb nosaltres mateixos.

"És bo tenir somnis, però no han d'envair-nos fins al punt d'oblidar-nos de gaudir de tot el que tenim aquí i ara." ("El Zen del Te"; Nicolas Chauvat).

.

Si t'interessa la filosofia zen, et recomano que t'apropis a un dojo per iniciar-te en aquesta pràctica: Nosaltres coneixem i recomanem venir al Dojo Zen Kannon de Barcelona: www.zenkannon.org.